Set
anys, un dimarts i un setembre
(o Siete años,
un martes y un septiembre)
de Julio Oliva és
un llibre original i insòlit
en el marc de la literatura catalana (o castellana). Si l'autor i els
editors ens forcen a fer servir més
parèntesis
dels que recomana el bon estil és
perquè
el llibre té
dues portades: la de davant (o la del darrera), conté
el text en català,
i la del darrera (o la del davant), en castellà.
La simetria és
perfecta: fins i tot són
bilingües
els detalls de publicació.
Cap llengua, per tant, té
preeminència
sobre l'altra. Això
no és
un simple joc, sinó
que reflecteix la mateixa gènesi
del text: l'autor, Julio Oliva, va escriure les proses poètiques
del llibre en una barreja de català
i castellà.
Nascut a Madrid, l'autor va aprendre català
escoltant-lo a la seva mare, però
sense estudiar-lo de manera formal. La nota inicial de l'editora
explica que Oliva va escriure les peces indistintament en tots dos
idiomes, sovint de forma barrejada. És
cert que moltes de les peces publicades inclouen traces de l'altra
llengua, però
en comptes d'oferir els textos en l'idioma (o idiomes)
en què
s'havien escrit en un principi, els editors i l'autor van decidir
traduir-los tots a l'altra llengua per així
completar dues versions del text original. Dues versions, però,
que no poden ser del tot iguals i, a més,
presenten indicis constants de l'altra parla.
Sorprenentment,
la lectura de cada una de les dues parts, malgrat ser semblants pel
que fa als temes tractats, provoca sensacions diferents. Trobar
fragments o paraules en castellà
a la part catalana potser causarà
d'entrada certa malfiança
entre els lectors catalanoparlants: Quina pot ser la ideologia rera
aquesta estratègia
textual? És una mostra de
la progressiva degradació
del català? La part en castellà,
però,
és encara més
desconcertant: com s'ha d'interpretar el fet que alguns dels títols
de poemes en espanyol
siguin en català? És
obvi que en aquest cas el castellà
no està essent infiltrat
pel català. L'autor no viu a Catalunya, i per tant
seria absurd atribuir el seu estil plurilingüe
a raons merament sociolingüístiques.
A Set anys, un dimarts i un setembre (o Siete años,
un martes y un septiembre) ens trobem, més
aviat, en un cas de bilingüisme
personal i intransferible al marge de la situació
social de la llengua. Estem, doncs, davant d'allò
que Deleuze i Guattari van anomenar una 'literatura menor', que es
caracteritza per estar escrita en un llenguatge deterritorialitzat
que és alhora familiar i
alienador. La llengua de les 'literatures menors' es troba fora del
seu àmbit d'ús
majoritari, en una una posició
marginal i minoritària
(és el cas d'escriure parcialment en
català a Madrid). Cal dir
que per a Deleuze i Guattari el concepte de 'literatura menor' no és
en absolut negatiu; de fet, l'il·lustren
amb l'obra de Kafka, escrita a Praga en alemany, on era una llengua
menor en relació al txec.
L'editora
de ediciones con carrito ha tingut molt present l'aspecte més
personal que no pas social del plurilingüisme
del llibre, per això diu
que “hem estat més
flexibles amb certes expressions pròpies
d'una persona bilingüe
d'aquestes característiques
ja que formen part de l'estil de l'autor”. Només
una editorial independent disposada a assumir riscos, és
clar, es pot permetre deixar de banda les ideologies lingüístiques
imperants i oferir un llibre a cavall entre dos idiomes que duplica el
significat i ambigüitat
dels textos.
molt interessant el vostre comentari a "Set anys..." des del bilingüisme. En mi caso escribir en los dos idiomas, también hay frases en inglés o recursos propios del español de latinoamérica, es una forma de construir mi propia identidad. Moltes gràcies
ReplyDeleteBenvolgut Julio, gràcies pel teu comentari, que ajuda a entendre el procés creatiu dels teus textos.
Delete